Ja fa 2 diumenges que se celebra a l’entranyable vila d’Esparreguera, les nostrades representacións del que s’anomena La Passió. La Passió, pels profans, ateus, no batejats o renegats del catolicisme (mira, la Geo crec que compleix totes les premises ... ep i no és l’única, eh? i no us passeu amb ella que us la foto!) ve a ser com una obra de teatre que explica les 12 darreres hores de la vida de Jesús (qui diu les 12 darreres hores, diu les 11 i picu, tampoc serem tiquis-miquis ara). Al llarg de la meva vida he pogut observar com la gent no acaba de tenir molt definit on comença La Passió i on acaben ... Els Pastorets; per tant deixem de bon començament clar que a La Passió:

a/ No hi surten pastorets ni ningú que es digui Ramadà.
b/ No hi surten diables i menys diablesses amb les banyes torçades
c/ La Verge Maria no és la Puri. La Puri feia de ... senyora que s’exhibia.
d/ Cap personatge és tartamut.
e/ No neix ningú allà. Que s’hagi concebut al mateix teatre durant alguna representació ja podria ser però néixer, néixer, el que es diu néixer, va a ser que no.
f/ La Martirio fa de dona de moral distreta, per dir-ho finament. Impensable això als Pastorets.

El públic de La Passió és ampli i variat: des de familiars dels que surten, avis, monges, canalla que venen segrestats amb els seus avis, algun que altra personatge famusillu (l’any passat va sortir el Cadod Dovida que deia que sortia per “aprendre a matar un Rei”, quin paio aquest també) i també ve gent que li agrada el tema i que s'ho passa bé (colta! tots els gustos són respectables). La veritat és que si la vas a veure et passes més estona mirant qui surt que no pas seguir l'argument, però en realitat on t’ho passes millor es sortint a l’escenari i veure els entresijos que allà es maneguen. Però per arribar a sortir a l'escenari cal que passem abans unes quantes etapes, com el Tour, vaja:

- El primer que cal fer és trobar una taquilla. Trobar una taquilla és essencial més que res perquè sino ja em diràs tu on et fots les teves pertenences. “Que fas! És un acte del poble allò! Que tothom que hi surt és bona gent!” No et dic pas que no, però si jo faig alguna cosa en aquesta vida és creure a la Puri i si la Puri et diu “Angu, les coses de valor a la taquilla, que per això està” l’Angu deixa les coses a la taquilla. "I si la Puri et diu Angu tira't daltabaix d'un pont ...?" ... Si la Puri ho diu, per algo serà! Recordem que forma part del selecte club de las chicas de mi vida.

- Lo segon és anar a buscar un vestit. Literalment t’has d’exhibir davant d’unes senyores que et comencen a debatre sobre si dones o no dones la talla “Ui, vols dir que el 22 li anirà bé?” “A veure noi, tu quina talla fas” ... “Talla de què?”. Al final la Puri, curtida com ningú en aquests temes et demana el vestit del Rontxa. El Rontxa, que ja no surt perquè excerceix de brillant tècnic de so (opinió meva i no compartida forçosament pel director de l'orquestra ... que quin altre, també) tenia un vestit que ... lluït lluït no ho era molt: la tela provocava picors, era com de color blau apagat amb unes sospitoses taques blanques repartides de dalt a baix. Jo, per si les mosques no vaig gosar tocar les taques ... que em feien com repelús, allò.

- Un cop vestit amb l’elegant tratjo del Rontxa, el dilema que se’m presenta, com a miop de tota la vida és: què fem amb les ulleres? Les pots dur a sobre, amagadetes ... “Noooo, que se’t veuran des de l’escenari!”, “Sí, mira, les aniré exhibint si et sembla”, les pots deixar a taquilla (amb la resta de pertenències) “...i com hi hagi una parada ja em diràs com nassos conec a la gent”, o pots fer com jo la cutrada i portar uns pantalonets curts d’esport sota el vestit picós i deixar-les allà dintre. Així, ante fuerzas mayores sempre te les pots posar.

- Següent trauma: el manto pel cap. “No pots sortir sense manto!”. “No poc, jo surto tot flamenco i a veure qui és el guapu que em diu que no”. És en aquell moment quan entra en acció la mare de la Mure, que tria conscientment en funció del color del vestit aquell manto tan adequat (el meu vestit era blau, doncs un manto rosa, clar, que queda niquelao!). Però si aquella dona té un do es per lligar-te el manto al cap. Et fot unes estrabades que feina tens tu després perquè la sang t’arribi al cervell.

- També hi ha l’entranyable senyora que, com qui no vol la cosa et diu “Jo m’he fixat en tu aquest mati ...”, clar, tu ja inflat com un pollitu, que es veu que fas petxoca “... i on vas així, jo et posaria una barba!”. I sense adonar-te, tens com a 10 persones menjatarrus dient-te “la barba! Poseu-li la barba!”. I tu acabes cedint, recordem que jugues a fora de casa. Perfecte! Ja tinc un vestit que pica i una barba que pica ... quan em posen les formigues als calçotets?

- I quan sembla que ja estàs guarnit per baixar a l’escenari és just en aquell moment quan la gent que va amb tu et deixa anar el “ara ens esperem una miqueta i ja sortirem d’aquí a dos quadrus”. Un segon, que jo he vingut a sortir a la Passió, què vol dir que sortim d’aquí a dos quadrus. “Buf, és que aquest quadru ... passem i l’altre, si de cas, ja hi aniríem”. Resignació, doncs,, que estàs allà venut ... perquè primer que no saps cap on vas i segon que si anessis a l’escenari ... qui collons et diu què has de fer?

- Però finalment arriba l’hora i baixes a l’escenari ... quina emoció, quina emoció, ... i arribes allà, tot fosc, que no veus un pijo ... però ni tu ... ni els que hi veuen bé, allà no hi veu ningú. I tu allà acollonit “Nenes, sobretot no em perdeu, eh?!” I és aquí quan es fa el flaixbac d’aquella mítica escena del Llibre de la Selva ... el plátano-Baloo: tots en filera agafant-nos pel manto... que sempre hi ha el que s’equivoca i agafa el vestit a l’alçada del cul de LA del davant “Ehem ... això que toques és el meu cul, em pots agafar del mantu? Gràcies”

Ja veieu que és condició indispensable per poder, com a mínim arribar a l'escenari, és tenir a bona gent al costat (com normalment tot a la vida). Ara a veure com se'm dóna això de sortir a fer el tonto..

Continuarà ... suposo.